Parera Fons, les músiques de la vida – Diari de Balears

Té una micona més de seixanta anys, però si el veus viure sembla que no en té més de vint-i-cinc. Dir-ne que és jove d’esperit seria una manera d’ofendre’l, o de no definir-lo tal com és en realitat: els personatges tan singulars com ell no permeten de ser descrits amb tòpics. Ha viscut molt, i se li nota, i encara que de vegades li agrada fer-se el càndid no ho és gens. Massa experimentat, massa llest. Quan parla, mou molts els braços i gairebé sempre somriu; sembla que tot el món sigui casa seva, i que tothom hi estigui sempre convidat. Si s’hagués de fer una d’aquestes targetes personals de presentació, potser hi faria escriure: “Antoni Parera Fons, vitalista”. L’elegància divertida i enginyosa és la seva millor credencial: sap ser simpàtic i seductor, i ni l’experiència ni la intel·ligència no l’han amargat, ni li han fet perdre la fe en les persones ni en l’alegria. És capaç de combinar l’hedonisme més saludable i més desenfrenat amb una capacitat inesgotable de fer feina. Cada vegada que el veig, no puc evitar que em sàpiga greu no haver coincidit amb ell de més jove, per compartir-hi amb igualtat de condicions alguna nit de festa llarga i bestial. De totes maneres, que això no hagi pogut ser ha tingut també els seus avantatges, és clar: totes les noies que m’acompanyaren i que, amb ell devora, no m’haurien ni mirat. La vida de la majoria de les persones té banda sonora de calendari quan els fulls li cauen. La banda sonora de la vida de Parera Fons és de botelles de xampany quan una mà feliç les destapa.
Cantant, compositor, productor musical: el currículum de Parera Fons és inacabable, i aquests últims mesos hi ha afegit dos discos més, excepcionals. En el primer, T’estim i t’estimaré (que ell ha produït, i en el qual hi ha tres peces composades per ell), Josep Carreras canta algunes de les millors cançons catalanes dels últims anys, més una versió excel·lent de la mítica My Way de Frank Sinatra, que, si l’hi retoquessin un parell d’estrofes, vindria clavada per a en Parera Fons: “Si és que he sofert, si és que he plorat, / no ha estat pas res, ni me n’he adonat. / Només he après a ser feliç / i si avui és un dia gris / i a mi no em plau, el faré blau, / com he fet sempre.” L’altre disc duu per títol El darrer viatge, i són cançons escrites per Guillem d’Efak, a les quals Parera Fons ha posat música, que Joana Pons ha tocat al piano, i que estan cantades per Joan Pons, que té veu de terra musical, o de flama simfònica, o de tempesta tendra. Les lletres de Guillem d’Efak són senzilles, lluminoses, sàvies, emotives: hi ha un enyor anticipat per la vida que s’està a punt de perdre, però és un enyor banyat per totes les coses bones que la vida li ha regalat. La quarta cançó del disc es titula Amics, germans; és una elegia vitalista i colpidora, i jo poques vegades he sentit una canço tan bella. Per escoltar-la una vegada i una altra i emocionar-se fina a plorar. Perquè, després, tengui més bon gust el xampany.
Pere A. Pons