Parera Fons – Desmemòria

El caràcter diguem-ne extramusical d’aquesta composició que ara s’estrena es vincula clarament a dos cicles de cançons d’Antoni Parera Fons recents amarats d’espiritualitat i dels dubtes i incerteses que planteja la mort: El darrer viatge, sobre poemes de Guillem d’Efak i Les trente-trois noms de Dieu, basat en un text de Marguerite Yourcenar, ambdós estrenats i enregistrats per dos destacats barítons; Joan Pons el primer, i José van Dam el segon. Parera Fons, convençut segons les seves pròpies paraules que “la vida és un camí d’oblits”, cerca expressar o evocar en aquesta composició simfònica la idea de la desmemòria associada al moment de morir, de la mort com a “clau del no-res”, però malgrat tot coronació i alhora raó de ser de viure.

Tot el material melòdic que va apareixent al llarg de l’obra està basat directament en la melodia que sentim al principi enunciada pel corn anglès just després d’un acord que ens introdueix en el clima d’incertesa i meditació que domina tota la composició. Aquesta melodia és original del seu autor malgrat que pugui semblar d’origen popular atès el seu regust mallorquí i tradicional. Tot seguit, després d’un breu desenvolupament que no té funció estructural definida sinó més aviat d’aprofundiment en el clima que l’acord inicial introdueix, apareix un segon tema, basat en el primer però d’un personalitat prou marcada com per a que vagi adquirint una importància superior a d’altres que aniran apareixent – tots ells molt més breus i que ens remeten al primer tema. Aquest segon tema, de caràcter misteriós, contrasta amb el primer i el desenvolupament de tots dos fa que l’obra vagi avançant. Com diu el seu autor, al llarg d’aquest desenvolupament “hi continua havent saba illenca” però no és que s’imposi amb claredat el primer tema, ni el segon tampoc, sinó que el joc entre un i altre fa que assistim a un seguit de climes canviants i contrastants: passem del dramatisme a la tensió, a la tristor, a l’expectació, al dubte… i sembla dominar en tot moment un caràcter meditatiu propi d’allò que l’obra cerca evocar i expressar.

Al final del desenvolupament trobem dues clares evocacions més que reexposicions dels dos temes principals, gairebé cites textuals, amb clar predomini del primer, tant pel caràcter com pel material melòdic que genera.

Com hem dit, el desenvolupament dels dos temes principals articula formalment la composició, de manera que la seva forma és lliure, la qual cosa no vol dir que no tingui forma. Parera Fons aconsegueix expressar allò que es proposa bastint una obra d’una bellesa de vegades serena i altres inquietant, intensament dramàtica en alguns moments i lírica i poètica en tot moment.

Josep Pascual