Antoni Parera Fons, la festa de ser – Revista Lluc

Només hi ha dos tipus d’homes fascinants: els que fan grans obres i els que són una gran obra. Antoni Parera Fons (Manacor, 1945) és dels pocs que jo conec dignes de ser inclosos en la segona categoria; sobretot, per la seva elegància festiva i la seva actitud de vitalista lleial: veure’l viure és deixar-se persuadir per l’alegria. L’hi mig coment, i ell es posa a riure com si li hagués contat un gran acudit. Aquesta reacció, que en qualsevol altre no seria més que modèstia deliberada o histriònica suficiència, en ell denota una simple satisfacció natural, agraïda i sincera. Però Antoni Parera Fons és de la classe de persones que, visceralment, prefereixen de molt ser estimades o apreciades que aplaudides o admirades (…).
Sigui com sigui, presentar-lo entusiàsticament com un gran tipus, en el cas d’Antoni Parera, tampoc no és una tàctica per dissimular una obra menor o una vida professional frustrada. En absolut. Cantautor retirat fa temps però encara perdurable, productor musical prolífic i reconegut, compositor potent i versàtil, en la seva figura i en la seva biografia s’hi conjuguen, sense talls, una vida viscuda en plenitud i una trajectòria professional i creativa encomiable. Com va escriure sàviament Saul Bellow, l’existència és la feina i no es pot negar que Antoni Parera Fons l’ha feta molt bé. Jo, de jove, vull ser com ell.
Pere A. Pons Gener-Febrer 2006